A Monarka conviuen dues maneres de mirar el cos que semblen pertànyer a segles diferents: la medicina de la longevitat, feta de dades i biomarcadors, i la medicina xinesa, un saber construït al llarg de mil·lennis a força d’observar, provar i corregir.
La proposta de Javier Valle no consisteix a triar entre ambdues tradicions, sinó a posar-les a treballar juntes —i a refermar aquest treball amb allò que avui sí que es pot mesurar. El resultat és un enfocament d’acupuntura a Barcelona que combina la tradició amb l’ecògraf, l’agulla amb l’evidència.
Sis anys, no un curs de cap de setmana
Abans de parlar d’agulles convé parlar de recorregut. Javier Valle és llicenciat en medicina xinesa per la Universitat de Gal·les (2009) —una carrera de sis anys— i subratlla un matís que a Espanya gairebé ningú coneix: només existeixen quatre promocions de llicenciats en medicina xinesa a tot el país.
«Que hagis estudiat sis anys no és el mateix que fer un curs d’un o dos mesos.»
Aquesta diferència és, senzillament, la que separa un bagatge d’una introducció. La carrera combina assignatures troncals pròpies de la tradició —localització de punts, filosofia xinesa, tractaments integrats— amb les que reconeixeria qualsevol estudiant de medicina occidental: anatomia, patologia, histologia, biologia. S’estructura al voltant de les quatre grans especialitats de la medicina xinesa: l’acupuntura i els seus derivats, la farmacopea xinesa, la dietètica xinesa i el tuina, la teràpia manual. A elles s’afegeix una cosa que Javier considera fonamental: l’exercici, en forma de tai-txi i qi gong.
El seu terreny: l'acupuntura per al dolor
De tot aquest univers, Javier va triar especialitzar-se en l’acupuntura i, molt concretament, en el tractament del dolor. I és precisament per aquests anys dedicats al dolor que va acabar incorporant una eina que no apareix en cap tractat antic: l’ecògraf.
«El meu enfocament és combinar l’acupuntura tradicional amb una acupuntura més occidentalitzada», explica. Aquesta segona mirada —més anatòmica, més instrumental— és la que introdueix la tecnologia en un gest que té milers d’anys. No es tracta de substituir una per l’altra. L’acupuntura tradicional aporta el mapa: els meridians, l’equilibri, la lògica del qi com a energia que flueix pel cos. La versió occidentalitzada aporta el detall: l’estructura exacta sota la pell, el tendó, el múscul, el punt precís on l’agulla ha d’arribar.
L'ecògraf: veure abans de punxar
L’ecògraf permet visualitzar en temps real el que hi ha sota l’agulla —un tendó, un múscul, un nervi, un vas— abans i durant la punció.
Per a Javier, aquesta imatge compleix dues funcions. La primera és de precisió i seguretat: pot dirigir l’agulla exactament a la zona que vol tractar i respectar les estructures que vol evitar. No és un matís menor —la guia ecogràfica en temps real augmenta l’exactitud de la punció i redueix el risc d’arribar a estructures delicades com la pleura, els nervis o els vasos, cosa especialment rellevant en zones compromeses. La segona funció és més subtil, i connecta amb el cor de l’acupuntura tradicional: l’ajuda a trobar de manera fiable la sensació de qi en el moment de la punció, aquesta resposta que l’acupuntor busca en arribar al punt correcte.
És, en el fons, una manera moderna de perseguir un objectiu antic. Allò que abans es guiava només pel tacte i l’experiència acumulada durant segles, avui es pot confirmar amb la imatge.
Què passa sota la pell
Durant molt de temps, la gran objecció a l’acupuntura va ser que no s’entenia per què funcionava. Avui aquesta objecció és més feble, perquè la recerca ha començat a descriure, en termes fisiològics, alguns dels seus efectes.
A nivell local, la punció no és un gest inert: el teixit allibera adenosina, una molècula amb acció analgèsica que actua sobre uns receptors concrets —els A1— per calmar el dolor a la mateixa zona punxada. En models experimentals, bloquejar aquest receptor anul·la l’efecte i activar-lo amb un fàrmac el reprodueix.1
A nivell central, l’agulla posa en marxa els sistemes que el mateix cos fa servir per modular el dolor: les vies descendents de control —substància grisa periaqüeductal, nuclis del rafe— i l’alliberament d’opioides endògens, és a dir, les endorfines i encefalines que fabriquem de manera natural. Per això l’analgèsia de l’acupuntura té una base neuroquímica, i no merament psicològica.3
En el fons, és la mateixa diana descrita en dos idiomes. On la tradició parla de qi i de meridians, la neurociència descriu adenosina, opioides endògens i circuits de modulació del dolor. Dos mapes del mateix territori.
El corrent que potencia l'agulla
L’ecògraf no és l’única eina moderna sobre una base antiga. L’electroacupuntura —estimular els punts amb un petit corrent— és, reconeix el mateix Javier, un afegit que «no és xinès»: segons explica, va arribar a Europa cap als anys seixanta a través d’Alemanya, quan es va observar que estimular els punts amb corrent potenciava el seu efecte.
I aquesta observació té avui una explicació bastant precisa. La freqüència del corrent no és un detall cosmètic: el treball del fisiòleg Ji-Sheng Han va demostrar que l’estimulació a baixa freqüència (al voltant de 2 Hz) mobilitza sobretot encefalines i β-endorfina, mentre que l’alta freqüència (uns 100 Hz) allibera dinorfina; alternar-les tendeix a produir el màxim efecte analgèsic.3 Dit d’una altra manera, ajustar el corrent és, a la pràctica, triar quins analgèsics propis del cos es posen en marxa.
És un altre exemple del mateix principi que recorre tota la seva pràctica: una tècnica mil·lenària que continua admetent capes noves sense perdre la seva essència.
El dolor, punt per punt
L’exemple més clar de com encaixa tot és el tractament del dolor. Davant d’una lesió —posem, un tendó— Javier realitza primer un tractament local, ajudant-se de l’ecògraf per visualitzar aquesta estructura i punxar exactament la zona afectada. Però aquí no acaba la feina.
«Després sempre faig una combinació de punts al voltant.»
Aquests punts perifèrics no són casuals: segueixen els meridians que travessen la regió. La idea és doble. D’una banda, tractar el problema on és. De l’altra, millorar el flux del qi —l’energia que, en el marc tradicional, recorre aquests canals— a tota la zona implicada, no només al punt dolorós. El local i el global, l’anatomia i el meridià, treballant a la mateixa sessió.
El que de debò importa
Si hi ha una cosa que vol que el pacient entengui, és aquesta: l’acupuntura no fa mal. Per moltes agulles que siguin, l’experiència no té res a veure amb el dolor que la gent s’imagina.
Però abans de la primera punció hi ha alguna cosa encara més important: seure a parlar. «No és ajeure’t vint minuts i punxar-te sobre la marxa», explica. És explicar en què consisteix el tractament, a quina profunditat es punxarà, què se sentirà, quina sensació cal buscar. I, si hi ha por a l’agulla, dedicar-hi el temps que calgui. Només després arriba la part tècnica —i arriba, diu, «amb tot l’afecte del món, per no fer mal».
Pel que fa als resultats, en el dolor l’alleujament sol ser immediat: hi ha una analgèsia que es percep a la mateixa sessió. Però l’efecte real, el que de debò compta, tendeix a assentar-se un parell de dies després.
Una tradició amb aval
Convé ser honestos sobre el terreny que es trepitja. Els conceptes de qi i de meridians pertanyen al marc explicatiu de la medicina xinesa; la fisiologia occidental els tradueix a un altre llenguatge. Però, més enllà del mecanisme, funciona?
L’anàlisi més sòlida fins a la data —la Acupuncture Trialists’ Collaboration, que va reunir dades individuals de prop de 18.000 pacients d’una trentena d’assajos d’alta qualitat— va concloure que l’acupuntura és superior tant a no tractar com a una acupuntura simulada en el dolor crònic d’esquena i coll, l’artrosi i la cefalea, amb un efecte que es manté en el temps i que no s’explica només pel placebo.2 La diferència davant de la punció simulada és modesta, però consistent.
Aquest aval s’ha traslladat a les guies clíniques: organismes com el britànic NICE recomanen l’acupuntura en el dolor primari crònic i com a opció en la profilaxi de la migranya i la cefalea tensional.4 No és, per tant, una pràctica al marge de la medicina basada en l’evidència, sinó una que ha anat guanyant el seu lloc dins d’ella.
El segell Monarka. Aquesta manera de treballar resumeix bé la filosofia de la clínica: no oposar l’antic al modern, sinó integrar-los. Sis anys de formació reglada, quatre mil·lennis d’observació pacient del cos, i la tecnologia que permet precisar, mesurar i verificar. L’agulla i l’ecògraf, a la mateixa mà — la mateixa lògica que apliquem al nostre enfocament de longevitat: mesurar abans de tractar, i tractar amb allò que l’evidència avala.
Javier Valle
Responsable d'Acupuntura · Monarka Clinic
Llicenciat en medicina xinesa per la Universitat de Gal·les (2009). Especialitzat en acupuntura per al dolor, combina la tradició amb guia ecogràfica i electroacupuntura.
Referències seleccionades
- Goldman N, Chen M, Fujita T, et al. Adenosine A1 receptors mediate local anti-nociceptive effects of acupuncture. Nature Neuroscience, 2010. PubMed
- Vickers AJ, Cronin AM, Maschino AC, et al. (Acupuncture Trialists’ Collaboration). Acupuncture for chronic pain: individual patient data meta-analysis. Archives of Internal Medicine, 2012. PubMed
- Han JS. Acupuncture and endorphins. Neuroscience Letters, 2004. PubMed
- NICE. Chronic pain (primary and secondary) in over 16s: assessment and management (NG193), 2021. NICE.org.uk
Coneix el teu tractament d'acupuntura a Barcelona
Reserva una valoració amb Javier Valle i descobreix com l’acupuntura de precisió et pot ajudar amb el dolor crònic.
